El meu benestar personal depèn de mi

mi-bienestar-depende-de-mi

Els éssers humans més intel·ligents que coneixem, i també els més rars i difícils de trobar, són aquells que reconeixen els problemes i les desgràcies com una cosa que forma part de la condició humana i no mesuren la felicitat per l’absència de contrarietats.

Aquestes mateixes persones, a les que podem anomenar “intel·ligents emocionals”, són les que saben molt bé que els sentiments no són simples emocions que ens succeeixen, sinó que són reaccions que cada un “tria” tenir. Això és molt important i estimulant, ja que si som amos de les nostres pròpies emocions, que habitualment ho som, i les controlem, podem dir que tenim el control de la nostra vida.

Quan som conscients que es pot sentir el que un vol, en aquest precís moment es comença a caminar per la veritable senda del “benestar”. És un camí nou i diferent ja que som conscients que cada emoció que tenim és una opció i no una imposició enfront de la qual estaríem desprotegits i a que només tindríem la possibilitat de suportar.

És l’essència mateixa de la llibertat personal.

Un principi essencial del que hem de partir és que la felicitat és una condició natural de la persona. Això és evident quan s’observa als nens petits: són espontàniament feliços. Amb el pas del temps i segons l’entorn que hàgim tingut les coses canvien.

A mesura que anem madurant cada vegada ens resulta més difícil desfer-nos de tots els “hauries” i “hauries de”, que ens han anat acompanyant des del naixement. Quan una persona se sent desgraciat, enfadat, ferit o frustrat és perquè així ho va aprendre fa molt de temps. Tingueu per segur que des que naixem ens han inculcat determinats sentiments, i en funció d’ells viurem i serem més o menys feliços la resta de la nostra vida.

Un d’aquests pensaments incrustats per l’educació és l’anticipació al futur. Viure el moment present, és a dir, posar-nos en contacte amb el nostre “ara” constitueix la clau d’una vida positiva, a més si ho pensem bé, no hi ha un altre moment en el qual es pugui viure. “L’ara i l’avui” és tot el que hi ha. El futur és simplement un altre moment present per ser viscut, però quan arribi. Si alguna cosa hi ha segur és que no es pot viure el futur fins que arribi realment.

Evitar el present és una malaltia o, si més no una lleugeresa, en la nostra cultura. Contínuament se’ns anima a sacrificar el present pel futur. Recordar, desitjar, esperar, lamentar i penedir són les tàctiques més usuals i més perilloses per evadir el present. A més la fugida del present condueix inexorablement a idealitzar el futur i això serà una altra nova font de conflictes.

La gent que té èxit en la vida és aquella que va a la recerca cada dia de les circumstàncies que desitja i quan no les troba, se les fabrica. Per aconseguir-ho és essencial tenir una bona autoestima,  que mai podrà ser construïda pels altres. Tu vals en tant en tant que així ho creus. Si depens dels altres per valorar-te, et converteixes en un “esclau emocional” en fer que el teu benestar depengui del que no depèn de tu, és a dir, de les creences i opinions de l’altre.

El problema és que des de nens vam aprendre que estimar-nos a nosaltres mateixos, cosa natural en aquell moment, era el mateix que ser egoista i consentit. Vam aprendre també a pensar en els altres abans que en nosaltres mateixos, a donar-los a ells més importància perquè d’aquesta manera demostràvem que érem unes “bones” persones, sense adonar-nos que l’amor als altres, està relacionat directament amb l’amor que et tens a tu mateix.

Si estem segurs de nosaltres mateixos i tenim confiança en el que pensem, no necessitarem que els altres ens donin la seva aprovació o consentiment. En cap moment i en cap circumstància és més sa odiar-se que estimar-se. Fins i tot encara que hàgim tingut conductes inapropiades o que ens desagradin. Odiar-nos només ens portarà a la immobilització, bloqueig i sofriment. Per això és molt important aconseguir que l’animadversió cap a nosaltres la transformem en sentiments positius; l’equivocació i l’error, en lliçó i aprenentatge; caldrà fer el propòsit de no repetir-los, però mai associar-los amb la nostra autoestima o autovaloració.

L’amor per un mateix no té res a veure amb l’EGOLATRIA, és a dir, comportament definit per la insistència a dir-li a tothom el meravellós que és un. Aquest no és amor a un mateix sinó més aviat una forma de tractar d’aconseguir l’atenció i l’estima dels altres. És una actitud tan anòmala com la de l’individu que es menysprea a si mateix.

El comportament arrogant i jactanciós està freqüentment motivat pel desig de guanyar l’estima dels altres. Per això darrere de la petulància amb molta freqüència hi ha sentiments d’inferioritat, ja que l’individu es valora a si mateix en base al que els altres veuen en ell. Sinó fos així, no sentiria la necessitat de convèncer i persuadir els seus semblants de la seva suposada vàlua.

L’amor autèntic i saludable a un mateix és aquell que no necessita l’amor dels altres. No hi ha cap necessitat de convèncer els altres. N’hi ha prou de comptar amb la pròpia acceptació interna. L’autoestima no té res a veure amb els punts de vista dels altres.

El pensament que necessitem canviar és aquell que diu: “El que tu penses de mi és més important que l’opinió que tinc de mi mateix.” La recerca de l’aprovació externa pot ser un desig, fins i tot una conveniència, però mai una necessitat.  Quan la recerca d’aprovació esdevé una necessitat lliurem una part de nosaltres als “altres”, el suport dels quals no és en cap cas imprescindible.

Cal partir d’una realitat objectiva: És impossible viure en aquest món sense provocar la desaprovació de la gent, fins i tot a vegades de forma notòria. Així és la humanitat i així és la vida.  La necessitat patològica i malaltissa d’aprovació es fonamenta en una sola suposició: “No confiïs en tu mateix; confirma tot amb una altra persona primer .”

La felicitat constant i absoluta no existeix, és impossible romandre sempre en un estat de bon humor, estabilitat, impassibilitat i autoacceptació. No estem fets d’aquesta “pasta”. Fluctuem normalment dins d’uns límits entre la felicitat i el patiment. Cal intentar aconseguir que aquestes oscil·lacions siguin petites, i per a això cal controlar el procés que ens fa feliços o desgraciats. Per a això cal controlar la interpretació que fem del que ens passa. Aquí està la clau i l’essència: interpretar els esdeveniments amb la més gran objectivitat i racionalitat possible.

“La meva felicitat consisteix en què sé apreciar el que tinc 
i no desitjo en excés el que no tinc
”.
Tolstoi

Dr. José Carlos Fuertes Rocañín
Psiquiatre
Director i professor del Seminari Gestió de les emocions: Prevenció de l’estrès laboral